Descobrim els secrets dels “Petons de foc”, de Salvador Casas.
Salvador Casas va néixer a Santa Coloma de Farners (Girona) i va treballar com a cobrador d’autobús, empleat municipal i empleat de banca. Entusiasta lector de novel·la negra, des de 2001 va cursar diferents cursos d’escriptura i narrativa, que van desembocar en el seu debut com a novel·lista en 2006 amb la publicació de la novel·la Temps difunt, guanyadora del VII premi literari del Col·legi d’advocats de Mataró. Seguiren L’impostor accidental (2007) i Samba per a un difunt (2017). La seva quarta novel·la, Un cadàver inquiet (2018), va ser finalista del III Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana i publicada a la col·lecció Crims.cat. Així mateix, el seu relat Negra és la nit va ser un dels cinc guardonats amb el Premi del jurat del Quart Concurs de Relats El Vi Fa Sang 2018, i Una mort merescuda va obtenir el premi del VI concurs de relats criminals Planeta Lletra 2020. En 2022 publica Matrioshka, una crook story, amb Terra Ignota, i el 2023, Turment i glòria d’un castrato, Premi Vila de Porreres, Mallorca, i Jo he robat el manuscrit Voynich escrita a quatre mans amb Josep Torrent i guanyadora del VI Premi Empordà de Novel·la 2023. El 2025 publica “Ombres al barri vell”, una novel·la clàssica d’intriga policial amb Brau Edicions. “Petons de foc”, número nou de la col·lecció Falciot negre, de Voliana Edicions, és la seva última novel·la. Pertany als grups literaris Verum Fictio i Libertània.
En un interval de set mesos has publicat dues novel·les, Ombres al barri vell i Petons de foc. Quines diferències ressaltaries entre aquestes dues narracions?
No és bo que se superposin dues publicacions, però tampoc és cas, per als autors no maniàtics, deixar passar oportunitats. En aquesta ocasió, vaig acceptar la proposta d’edició de Voliana, tot i que no hi hagi hagut gaire temps entre “Ombres al Barri Vell” i “Petons de foc”.
Recordo, d’altres converses, el teu comentari que necessites un primer punt d’inspiració per començar a escriure una història. Quin ha estat l’espurna en el cas de Petons de foc?
En aquest cas hi ha hagut dos punts de partida. Un era el dels “Estafadors de l’amor”, en general homes que s’aprofiten de dones madures per treure’ls tants diners com poden. I l’altre punt d’inspiració ha estat la “suplantació”, el “fer-se passar per qui un (o una) no és. Crec que era cap al 2008, una dona va suplantar una altra per vendre i cobrar un pis cèntric de Barcelona. Estirant i compaginant aquests dos fets ha nascut “Petons de foc”, amb un personatge, l’Eric, que fa servir la música d’ABBA per culminar la seva seducció.
La Jovita, un altre personatge, ha enviudat fa pocs mesos d’un marit dèspota que no la deixava ser ella mateixa. No busca una relació sentimental, sinó una amiga per distreure’s i viure, ara sí, la seva pròpia vida. Aquí entrarà en joc la Clàudia. Com definiries aquests dos personatges, la Jovita i la Clàudia?
La Jovita representa la solitud. Com que depenia del seu marit, totes les amistats li venien d’ell. En enviduar les ha perdudes totes. Amb la Clàudia, parella de l’Eric, a qui aquest ha traspassat la relació per xat de la Jovita, només pretén una amistat en femení. Vol anar-hi al cinema, a berenar, a cafeteries, i fins i tot a fer un creuer pel Mediterrani.
Petons de foc és una novel·la coral, amb molts personatges que ens expliquen la història a través de capítols curts, sempre en primera persona i des del seu particular punt de vista. Com se’t va acudir construir aquesta narració d’una manera polièdrica, que m’ha semblat força original?
No és la meva primera obra amb narradors polièdrics. El 2005 vaig guanyar el meu primer premi literari amb “Temps difunt”, del Col·legi d’Advocats de Mataró. Novel·la que també era amb aquesta modalitat. La vaig descobrir llegint “Àngels fugaços” de Tracy Chevalier (autora de “La noia de la perla”). Vaig trobar que era un tipus de narrativa fascinant i l’he emprat en alguna de les meves obres.
Per la teva biografia, sabem que vas treballar com a empleat de banca. T’ha servit la teva experiència professional per imaginar la trama de “Petons de foc”?
El cas és que sí. Diverses escenes tenen lloc en entitats bancàries per poder prendre els diners de la pobra Jovita, i crec que he aconseguit la versemblança absoluta en aquest aspecte.
“Vicky, Cristina, Barcelona” (2007), una pel·lícula de Woody Allen ambientada a la Ciutat Comtal, també té un paper a Petons de foc. Explica’ns per què has elegit aquesta pel·lícula per incloure-la dins la trama. ¿És una de les teves preferides dins la filmografia del famós cineasta?
M’agrada Woody Allen, tot i que “Vicky, Cristina…” no és de les meves pel·lícules favorites. Se’m va ocórrer en crear els dos personatges, l’Èric i la Clàudia, com a tècnics en el maquillatge artístic, que s’haurien conegut en la filmació de la pel·lícula de Woody Allen.
La novel·la no deixa gaire bé als cunyats, en aquest cas, parlem de l’Avelina, la cunyada de la Jovita, que no li té gens d’afecte. Quina opinió et mereixen els cunyats? Han substituït les sogres en l’imaginari popular com relacions tòxiques i indesitjables?
La pobra Avelina fa un trist paper en la novel·la. No hi ha res personal en el terme “cunyat” tan malparat en xarxes socials. De fet, el paper de l’Emili, el marit difunt de la Jovita i germà de l’Avelina, tampoc en surt gaire ben parat en la novel·la.
La música, de qualsevol gènere, acostuma a estar present a les teves novel·les. A “Ombres al barri vell” escoltem a Bruce Springsteen, The Boss, mentre que a Petons de foc, el lector fa un recorregut per les cançons d’ABBA, que tant li agraden a la Jovita. I a tu? Podríem dir que és un dels teus grups de música pop predilectes?
El cas és que no. No m’agrada especialment ABBA, però en ficar-me en el paper de la Jovita, he cregut que era la música idònia per a ella, que de passada creu que s’assembla molt a l’Agnetha, la rossa d’ABBA. O sigui, penso que és la música ideal per la novel·la (i que ha acabat agradant-me més després d’escriure-la). Cal dir també que el títol és d’ABBA. “Petons de foc” és la traducció al català de la cançó “Kisses of fire”.
Ningú pot negar que l’aparició i desenvolupament d’Internet ha canviat i molt la nostra manera de relacionar-nos. La Jovita, per exemple, mira de trobar una amiga a través d’un xat on coincideixen suposats fans de la música d’ABBA. Quina opinió et mereixen les “cites a cegues” per fer amistats o aconseguir parella a través d’Internet?
Trobo que l’operativa per Internet, sigui en forma de xat, o en la Darknet (la Internet fosca) és un tema en la qual tots els autors de gènere negre ens hem de fixar i reflectir en les nostres obres, ja que amb la rapidesa que canvien els arguments avui dia no podem prescindir-ne en les nostres narracions. Utilitzo “hackers” en altres novel·les (“Jo he robat el manuscrit Voynich” i “Un cadàver inquiet), que donen molt de joc a les obres.
Es diu que ningú és cent per cent bo ni cent per cent dolent. Que tots tenim dues cares: llop, per una banda, i xai, per l’altra, que tots tenim secrets, de vegades inconfessables. Creus que tot depèn de les nostres circumstàncies, del que ens ha tocat viure durant els anys d’infantesa, per exemple?
Crec que el gènere negre ens fa pensar molt. En aquest cas, què hauria passat si els membres de la parella Eric-Clàudia haguessin disposat de feina fixa i ben remunerada? Ben segur que no haurien actuat de la mateixa manera si haguessin tingut un treball estable tots dos. Com diu l’Àlex Martín, l’editor de Crims.cat, el gènere negre genera més preguntes que respostes. Malgrat això, la Patricia Highsmith assegura que el mal està present dintre de nosaltres. Potser hauríem de fer un estudi sociològic per descobrir els misteris del bé i del mal. Jo em conformo amb fer narrativa negra i criminal, i que tothom pensi el que vulgui.
Com bé has dit, Petons de foc, el títol de la novel·la, és la traducció al català de “Kisses of fire”, un dels temes d’ABBA. Com i quan el vas elegir? Ens ho expliques?
Mentre escrivia “Petons de foc” vaig escoltar moltíssimes cançons d’Abba, que les he anat intercalant en algunes de les escenes. En un creuer pel Mediterrani, la Clàudia fa un peto a la Jovita com agraïment per haver-la convidat al viatge. El petó fet i que jo acabava d’escoltar “Kisses of fire” em van fer pensar que aquest havia de ser el títol de la novel·la, i per sort l’editor no me l’ha canviat!
Per acabar, et demanaré que ens parlis dels teus pròxims projectes. Tens pendent de publicar alguna altra obra ja acabada?
Tinc tres novel·les pendents de publicar, totes elles de gènere negre, de la modalitat “crook story”. Dues d’elles serien la continuació, amb els mateixos protagonistes, d’Un cadàver inquiet”. Estic a l’espera d’algun editor que me les vulgui publicar.
Et desitgem molta sort!